De mare, només n'hi ha una.

The himn for the coffee

The himn for the coffee
Darren Hayman (Hefner)

Viva la Guerra

Viva la Guerra.
A tribute to Standstill

I couldn't remember the dream.

It rained so hard through the night again
I could hear the raindrops tapping against the window pane
and come the morning everything was clean
and I couldn't remember the dream
Oh I couldn't remember the dream.

You tossed and turned through the night again
I could feel my heartbeat banging against my chest frame
and come the morning everything was clear
and I couldn't remehttp://www.blogger.com/img/gl.link.gifmber the fear
Oh I couldn't remember the fear

So good luck in waking up and facing another year
You've had such good luchttp://www.blogger.com/img/gl.link.gifk but one day it's gonna run out of here
it's gonna run out of here

And come the morning everything was clean
and I couldn't remember the dream.

Song by Ant

És de la mandra realment del que estic parlant?

I de cop no et pots moure. Se’n diu bloqueig d’això? El teu cap no s’aclara i ets incapaç de decidir-te per res. Se’n diu indecisió d’això? No tens ganes de fer res, però tampoc suportes la idea de quedar-te així, sense fer res. Se’n diu mandra d’això? Com deu ser la mandra? ¿És una massa viscosa i enorme, posem de color blau, que se t’escola per entre els dits, per entre els cabells, que se t’enganxa als peus i se’t fica dins del cervell? És així com et reté mentalment? És així com et bloqueja físicament? És muda? O sap parlar i et fica tantes coses al cap que et sents incapaç d’assimilar-les? És contagiosa? Apareix, per exemple, en ocasions especials només? Com ara els dies que fa un sol espeterrant? És de la mandra realment del que estic parlant?
Marc Forcada

Trasplantimental

Esa noche decidió volver pronto a casa. Tras una ducha, se metió en la cama y la abrazó con inmenso cuidado. Ella, aún dormida, no respondió a su abrazo. Así que, tras plantar un beso en su espalda, se dio media vuelta y cerró los ojos, infinitamente triste.
Piter Garre

Me molan tus pantalones

Todo el puto mundo está empitillado, ¿quién lo desempitillará? el desempitillador que lo desempitille, buen desempitillador será.
Marc Forcada

Centaures del desert

Després de milers i milers de quilòmetres corrent darrera seu i un nombre gairebé incomptable de trampes i dispositius de tota mena (que sempre, per algun motiu o altre, incomprensiblement acabaven fallant) un dia, per fi, el coiot atrapa el corre-camins. Ha passat així, de sobte, gairebé sense esperar-s’ho. És la culminació d’anys i anys de sofriment, de frustracions acumulades, de fracassos, esgarrinxades, explosions i caigudes (per no parlar de tots els diners invertits inútilment en els invents i artefactes de la marca “ACME”). Avui, doncs, és el dia més feliç de la seva vida, tant que plora d’alegria. Mentre sosté l’animal fermament aferrat pel coll amb una mà (el corre-camins pernejant i agitant-se convulsivament), però, li ve al cap una pregunta: què ha de fer, ara, amb ell? Porta de tant de temps perseguint-lo que fins i tot ha oblidat perquè ho feia. L’ha de matar? L’ha de torturar a poc a poc arrencant-li les plomes una a una? L’ha de cremar de viu en viu? Li ha de lligar un coet a l’esquena i disparar-lo cap a l’estratosfera? Se l’ha de menjar? El coiot se’l mira de dalt a baix i, fet i fet, troba que aquell ocell esplomatxat, amb les cames llargues i esquifides i la llengua sortint per fora, no li ve gaire de gust. I si el vengués? A qui, però? En aquell desert mai no ha vist a ningú més a banda d’ells dos. Tanmateix, encara que escollís qualsevol d’aquestes possibilitats, se li planteja un altre dubte: què farà, sense ell, a partir d’ara? Per culpa de seguir-lo a tot arreu, ho ha hagut d’abandonar tot: família, feina, parella, amics. No li queda ningú més. Així doncs, amb una barreja d’alegria i tristesa, afluixa el coll de l’animal lentament i, mentre s’esvaneix carretera enllà –amb aquell soroll típic i repugnant i un núvol de sorra darrera seu–, ell dibuixa un somriure oblic al temps que comença a imaginar quin serà el proper invent inversemblant que farà servir per mirar d’atrapar el corre-camins.

Conte inclòs a:
"La novel·la que no he escrit mai"
Ramon Pardina Villanueva
Premi Miquel Àngel Riera 2005 de Narrativa
Ed. Fundació Sa Nostra

Reflexión matemática

Si pienso en uno no desayuno.
Si pienso en dos, sólo y con tos.
Ayala

La Tercera Violenta Edad

Aquí en el geriátrico del bosque todos creen que estoy senil.
Ya nadie me tiene respeto.

Y hay muy pocas cosas en la vida que pongan de mala leche a un viejo como yo, pero el puto Kevin Costner es una de ellas.

Estúpidos. Creen que sólo digo tonterías, que sólo soy un viejo lobo de mar y huana.
Pero son ellos los que están seniles. Ignorantes.

Kevin Costner era un buen actor. Brian de Palma le escogió para hacer de Elliott Ness en “Los Intocables” y también salió en aquella película de Clint Eastwood de la que no recuerdo el nombre. Secuestraba a un niño, le disfrazaba de fantasma Casper y al final la policía lo mataba.
A veces pienso que ojalá le hubieran matado de verdad en aquella escena.
Hubiera sido de lo más épico, a lo mejor se habría convertido en una leyenda.

Ahora Kevin Costner es una mierda de actor.
Yo creo que es el mismísimo diablo.
Le vendí mi alma mientras veía “Robin Hood”, o “Waterworld”, o cualquier otra basura de sus películas.

Me cago en Kevin Costner y dicen que estoy loco, los muy cabrones. Que ya chocheo.
Si quisiérais escucharme, yo...

Que os den por el culo, Kevin Costners.

Un día todos seréis como yo, sólo viejos calcetines.
Pero Kevin Costner ya se os ha adelantado.

El muy hijo puta.
Dice que hace una peli de lobos y resulta que es de indios.
Dios, cómo le odio.

Un altre cop, el mestre, i meu germà Marc Torrell, es regala amb aquest text. Veieu-ne més a la seva web!