Centaures del desert

Després de milers i milers de quilòmetres corrent darrera seu i un nombre gairebé incomptable de trampes i dispositius de tota mena (que sempre, per algun motiu o altre, incomprensiblement acabaven fallant) un dia, per fi, el coiot atrapa el corre-camins. Ha passat així, de sobte, gairebé sense esperar-s’ho. És la culminació d’anys i anys de sofriment, de frustracions acumulades, de fracassos, esgarrinxades, explosions i caigudes (per no parlar de tots els diners invertits inútilment en els invents i artefactes de la marca “ACME”). Avui, doncs, és el dia més feliç de la seva vida, tant que plora d’alegria. Mentre sosté l’animal fermament aferrat pel coll amb una mà (el corre-camins pernejant i agitant-se convulsivament), però, li ve al cap una pregunta: què ha de fer, ara, amb ell? Porta de tant de temps perseguint-lo que fins i tot ha oblidat perquè ho feia. L’ha de matar? L’ha de torturar a poc a poc arrencant-li les plomes una a una? L’ha de cremar de viu en viu? Li ha de lligar un coet a l’esquena i disparar-lo cap a l’estratosfera? Se l’ha de menjar? El coiot se’l mira de dalt a baix i, fet i fet, troba que aquell ocell esplomatxat, amb les cames llargues i esquifides i la llengua sortint per fora, no li ve gaire de gust. I si el vengués? A qui, però? En aquell desert mai no ha vist a ningú més a banda d’ells dos. Tanmateix, encara que escollís qualsevol d’aquestes possibilitats, se li planteja un altre dubte: què farà, sense ell, a partir d’ara? Per culpa de seguir-lo a tot arreu, ho ha hagut d’abandonar tot: família, feina, parella, amics. No li queda ningú més. Així doncs, amb una barreja d’alegria i tristesa, afluixa el coll de l’animal lentament i, mentre s’esvaneix carretera enllà –amb aquell soroll típic i repugnant i un núvol de sorra darrera seu–, ell dibuixa un somriure oblic al temps que comença a imaginar quin serà el proper invent inversemblant que farà servir per mirar d’atrapar el corre-camins.

Conte inclòs a:
"La novel·la que no he escrit mai"
Ramon Pardina Villanueva
Premi Miquel Àngel Riera 2005 de Narrativa
Ed. Fundació Sa Nostra